S o n o g r a m a >> Revista de pensament musical

Abstract

En aquest article l'autor analitza breument la situació actual de la música al nostre país tenint tothora present les contingències historico-polítiques que ens han tocat viure darrerament i desgrana algunes propostes encaminades a prendre part de manera decidida en el món de la música actual i futura.

Sovint a Catalunya sentim manifestacions, en un sentit o en l'altre, sobre l'estat de la nostra vida cultural en general i musical en particular. No és l'objectiu d'aquest article discernir qui té raó o no, i encara menys, assenyalar amb el dit aquells que han afavorit el procés pel qual la cosa (l'estat de la música a Catalunya), està com està. Es dóna per sobreentès que cadascú hi ha fet el que ha pogut i que si els resultats del treball col·lectiu no són més enlluernadors, és per que no n'hem sabut més.
Però deixeu-me dir també que si em declaro ben lluny del cofoïsme que sovint treu també el cap a casa nostra, no és per una qüestió de caràcter personal ni per una especial predilecció per al masoquisme, sinó per que tinc la convicció que tot, absolutament tot, a priori, és millorable.

Fa tot just trenta anys que el nostre país va sortir d'una dictadura, ja ho sabem. També sabem que aquesta situació tant excepcional ha afectat, i molt, la nostra vida cultural. El mal que ha provocat aquesta desagradable situació en la nostra cultura és prou visible, però encara ha estat més profund, segurament, pel que fa a la nostra moral i a les nostres ganes de tirar endavant, afectant això a la nostra manera de veure i percebre el món que ens envolta. Hi han hagut, i hi van ser també en l'època més fosca de la dictadura, persones que, amb la seva actitud i el seu treball individual, van aconseguir que la flama no s'apagués del tot i a qui cal agrair l'esforç fet en unes circumstàncies tant adverses.

I tot i que les circumstàncies són actualment ben bé unes altres i que el nostre món reprèn l'òrbita interrompuda pels anys de paràlisi, seguim tendint a treballar en solitud, al marge de les forces col·lectives i sense comptar amb un país que, com dic, comença a rutllar. No pensem encara en termes de possibilitats col·lectives i ens reduïm, cadascú en el seu petit àmbit, a intentar destacar i fer-nos visibles malgrat el nostre país. Seria hora de començar a posar fil a l'agulla per tal que sigui cert el sil·logisme pel qual la suma d'individus fan un tot, heterogeni tant com es vulgui, però un conjunt al capdavall.

Les persones que avui dia surten a l'estranger per estudiar, respirar nous aires i aprendre com funcionen les coses fora d'aquí, comencen a ser ja majoria. Tenim directors que han agafat experiència i s'han format a Suïssa, França o Alemanya, intèrprets que han recorregut Europa i els Estats Units per conèixer el que encara no es fa casa nostra i compositors que treballen igualment amb èxit fora de les nostres fronteres. D'altra banda hi ha també alguns centres al nostre país on la música avança a bon ritme i es pren seriosament. On és doncs el problema? Hi ha, de fet, algun problema? Preguntem-ho d'una altra manera: amb la gent que tenim, podríem estar millor?

Evidentment, podríem estar millor. Malgrat els esforços i el talent individual, malgrat els avenços puntuals, manca encara alguna cosa que ens ajudi a establir alguna cosa similar a una vida musical sana i sense complexos. Però què? Com podríem millorar el que tenim?

Aquestes preguntes no són, encara que ho pugui semblar, retòriques. Jo també m'ho pregunto i no en tinc la solució. El que manifesten és una certa perplexitat respecte a la desconnexió que hi ha entre el potencial humà i la realitat. Si en un país no hi ha bons professionals d'una determinada professió (o vocació), és lògic que s'importin d'altres països i per tant el territori visqui condicionat pel que es produeix en d'altres llocs. Si no tenim bons metges (poso un exemple a l'atzar), és lògic que els haguim d'importar d'algun altre lloc, i sens dubte ens haurem de conformar amb el que aquests ens ofereixen, a falta de res millor. Però no és aquest el nostre cas, no ens falten bons músics. Tant els nostres intèrprets, els nostres directors, com també els nostres compositors, són acceptats fronteres enllà i obtenen bons resultats en entorns que els són força més adversos que el propi.

¡Us prego doncs que em perdoneu la repetició. Què ens manca per aconseguir un entorn musical sensiblement millor que el que disfrutem actualment? La resposta, que com he dit abans, no la tinc, però sí que podem entreveure una certa causalitat en el que hem comentat a mode d'introducció. Patim encara una lleugera petitesa de mires, provocada segurament per les peripècies històriques que ens ha tocar superar com a poble, i que ens impedeixen ser més ambiciosos sinó individualment, sí col·lectivament. Aquesta manca de perspectiva ens impedeix traçar un camí ben definit amb un objectiu clar al final del trajecte. La política necessària, l'estratègia a seguir, és en part el que ens manca. Si parlem en termes de societat, no serveixen de gaire la formació i el talent de les persones si no aconseguim aglutinar l'esforç per formular alguna cosa més compacta, més transversal que, de retop, també potenciarà els mateixos individus.

Les fórmules magistrals en aquest tipus d'afers no existeixen i les millores s'han d'anar conquerint a poc a poc, però deixeu-me desgarvellar algunes propostes.

Des del meu punt de vista, hi ha dues coses absolutament indispensables per a avançar en aquesta estratègia que ens ha de portar a una certa plenitud, sempre dintre de les nostres possibilitats. La primera és òbvia, i sens dubte hi ha hagut numerosos intents de dur-la a la pràctica, però altre cop des d'un punt de vista individual, de manera que quan han desaparegut els principals actius o valedors del projecte, aquest se n'ha anat en orris o simplement ha quedat disminuït fins a la transparència. Estic parlant d'un conjunt de músics, d'un ensemble que es dediqui professionalment a la música actual. Com ja he dit hi ha hagut molts intents, alguns més reeixits que d'altres, en aquesta direcció, però fins ara cap ha quallat fins al punt de mantenir una programació estable i de perpetuar-se en el temps. Com ja he dit no és aquest el lloc ni el moment per analitzar-ne les culpes ni els mèrits, però sí que hem de dir, i ben clarament, que aquesta és una de les coses que ens manca. I no es pot fer de qualsevol manera. Aquests tipus de conjunts instrumentals, agrupacions de músics ben formats i capaços d'aprendre constantment el que els compositors els proposen, seran i de fet ja són en els països més avançats, el que ha representat la gran orquestra postromàntica en el passat més immediat. El que Mahler, Bruckner, Strauss i companyia feien amb les seves immenses orquestres, ho fan avui d'una manera ben diferent els compositors actuals amb els ensembles. I no és massa complicat d'entendre el perquè d'aquest canvi, d'aquesta evolució. Les innovacions que s'han anat produint en el camp de la música contemporània s'han centrat cada cop més en el color instrumental, en la manera de produir nous sons amb els instruments, així com en l'estudi i la utilització de l'espai, deixant de banda els avenços en el camp harmònic de l'època postromàntica. Les “atmospheres” de Ligeti, són un bon exemple d'haver assolit el final del trajecte en aquest sentit, a l'hora que projecta endavant els nous camins a treballar. D'aquesta manera, obres tant emblemàtiques i importants per a l'evolució de la música com “No hay caminos...” de Luigi Nono, han quedat fora del repertori de les orquestres per manca de flexibilitat, tant en la pròpia estructura de l'orquestra, com en la estricta forma de les sales de concert, herència també que hauríem de començar a canviar radicalment.

Així doncs, necessitem en primer terme un ensemble professional amb una seu pròpia i una temporada estable, on es puguin escoltar les obres que s'estan fent en aquest moment per tot el món i les que fan els nostres compositors. L'experimentació de noves maneres de fer música, de noves formes de relació amb el públic, és l'única manera que tenim d'anar avançant i d'aconseguir també una manera de fer pròpia, sense masses deutes amb els països veïns. Helmut Lachenmann explica sovint una anècdota de Stockhausen que ens il·lustra això que explico: en un assaig amb una orquestra alemanya, un violoncel·lista es planta davant d'Stockhausen i li demana perquè ha de fer aquelles coses tant estranyes que el compositor demana a la partitura quan ell s'ha passat gran part de la seva vida estudiant per extreure de l'instrument un so ric i ple. Stockhausen no s'ho pensa dues vegades i respon: Um jung zu bleiben! (per mantenir-se jove!)

Aquells que segueixen sentint-se joves amb un instrument a la mà, contents com un nen amb sabates noves, és perquè continuen sempre experimentant, és perquè quan han aconseguit extreure un so rodó i “bonic” del seu instrument, intenten tot el contrari, provar noves maneres de produir so, situar-se en contextos no coneguts, disfrutar de les noves obres que sorgeixen cada dia. És aquesta la manera de gaudir de noves experiències i per tant d'enriquir-nos com a persones. I notem també com d'allunyada és aquesta actitud que estic descrivint de la que habitualment veiem en els músics d'orquestra.

La segona cosa que ens manca, i que des del meu punt de vista ha d'anar lligada a la formació d'aquest ensemble, és un centre d'investigació en el camp tecnològic. Ja tenim un grup de gent que treballa de manera molt positiva a l'Universitat Pompeu Fabra. Tenim doncs el que és més difícil d'aconseguir, que és un equip humà de primer nivell que crea constantment i que llença noves propostes. Però jo em refereixo a quelcom més ambiciós encara. Aquesta gent necessita sens falta donar sortida a les seves investigacions, i per fer-ho d'una manera seriosa han de disposar d'un espai, d'una sala de concerts si es vol, construïda o adaptada expressament per a dur a la pràctica aquest tipus de treballs. Una sala flexible, de dimensions no massa grans i amb un sistema d'altaveus que permetin qualsevol moviment del so. Em ve al cap el Cubus, del centre per l'art i la tecnologia (ZKM) de Karlsruhe, o fins i tot el pavelló esfèric que es va construir seguint instruccions d'Stockhausen als anys 70 per a la exposició internacional d'Osaka, al Japó. Aquest centre, que hauria de disposar de medis econòmics i humans suficients per a la investigació, hauria d'anar lligat, al meu entendre, a la primera proposta, la de l'ensemble. Un centre d'investigació musical, que comprengués a l'hora uns músics capaços d'experimentar i renovar-se constantment, lligat a un espai d'experimentació tecnològica, donaria uns resultats a mig i llarg terme més que engrescadors. El públic, no cal dir-ho, veuria en aquestes propostes quelcom de nou, i apreciarien el gaudi de la experiència no viscuda sense cap mena de prejudicis. Tenim, com he dit, bons músics preparats a les millors Hochschules i Conservatoris d'arreu del món, un capital humà en el camp de les investigacions tecnològiques de primer ordre, i una ciutat que és i ha estat sempre curiosa de cara al progrés i a les noves propostes. Només ens cal aglutinar-ho tot per aconseguir uns resultats, que com he dit, no caldria esperar gaire.

Es tracta, doncs, de mantenir una actitud emprenedora, de trobar el capital que permeti aquest tipus d'iniciatives culturals i de mantenir-se, col·lectivament, sempre joves i amb ganes d'anar endavant. Es pot fer tot, fins i tot tocar música antiga amb criteris “històrics”, perquè si es fa amb la qualitat i la il·lusió d'aquell que sap que està proposant alguna cosa nova, el públic reacciona favorablement i ajuda a sortir del formalisme i l'enclaustrament que la música clàssica sovint pateix. Perquè si alguna cosa hem d'evitar en la música és la inèrcia i la manca de sorpresa constant, per tal de mantenir aquesta capacitat de reinfantament perpetu.

Deixeu-me acabar amb una anècdota que vaig viure fa no masses anys, un cop que el qui va ser el meu mestre de composició a Barcelona tenia unes entrades per anar a un concert de la temporada de l'OBC. Hi vam anar tots dos amb les nostres respectives parelles, i tots quatre érem ben asseguts en un palco de l'Auditori. En aquella ocasió hi tocava, com a orquestra convidada, l'Orquestra del país Basc amb un solista francès de qui em sap greu no recordar el nom. Al programa hi havia el concert en sol de Ravel, peça que van interpretar, tant el pianista com l'orquestra, amb una claredat i una vitalitat desbordants. La recordo com una de les grans vetllades musicals que de tant en tant tens la fortuna de viure en directe. Després dels rigorosos aplaudiments, ben merescuts, arribà l'hora de la imprevisible propina, i amb l'objectiu d'acabar de reblar el clau, el pianista començà a desgranar de manera tova i nostàlgica alguna cosa de Chopin. El mestre no s'ho pensà dos cops: posant les mans a banda i banda de la boca per donar més potència a la seva veu va cridar: “al museu!”.

Necessita millorar?