És perillosa l'educació musical ?

Ens agrada a tots la música? Segons els experts, sembla ser que sí,  no hi ha cap comunitat sense la seva pròpia música, afirma  Mithen(1). La música “ és una part indeleble  de la condició humana” i no obstant sembla que no hi donem la importància que cal.

Per què la música ens commou tan profundament? Per què ens emociona?  Per què ens arrossega  i ens fa moure? Per què  ens canvia l’estat d’ànim (i d’ànima)?
¿Per què escoltant segons quin tipus de  musica ens sentim tan diferents, tan agosarats tan capaços potser fins i tot de viure intensament  segons els nostres desigs?
En definitiva, ¿és perillosa la música?

Totes les societats, diu Mithen estimen la música, i tots els membres en són « músics » més o menys actius: interpretant, cantant o ballant . Només la societat actual i més concretament la societat occidental actual margina molta part de la població de la participació activa de la música. ¿És per  casualitat? ¿O respon a una intencionalitat perversa de privar-nos d’una capacitat innata o si més no, de no deixar-la  desenvolupar normalment i molt menys d’estimular-la?
¿Ens han estafat la música?

I encara pitjor: quan penso que hi ha en algun racó del meu cervell algunes neurones dedicades a conservar-me en la memòria un himne estrany que em van imposar fa molts anys, em revolto, perquè no hi puc fer res,  el perdó és un acte que depèn de la  voluntat, però l’oblit no.

A Mithen li preocupa saber  com i quan es va incorporar al genoma humà la propensió per a la música, jo em conformaria a saber com i quan podem, a la nostra malmesa societat occidental, deixar que es desenvolupi de manera òptima aquesta  propensió, enlloc de mutilar-la i malmetre-la amb “pseudomúsica”

Aquest concepte de pseudomúsica me l’he inventat jo per anomenar a tota aquesta mena de cantarelles barrejades amb sorolls que ens acompanyen constantment a les botigues, a les estacions de metro, al  tren , als restaurants,  a les perruqueries ... com si el silenci pogués causar una catàstrofe.  

Perquè la gent que estima la música , estima també  el silenci. La música no existiria sense el silenci ¿oi?  En canvi estar  submergits en una remor constant,  només ens pot portar a una sordesa voluntària o no.

S’han dedicat molt i molts estudis a l’origen i evolució del llenguatge , però  pocs a l’origen i desenvolupament de la música, i si, com sembla, la música és una  capacitat innata de l’ésser humà ,  sense una  comprensió del que significa la música “la nostra comprensió d’ allò que significa ser humà no passa de ser parcial” continua dient  Mithen . Compte!!!

Potser és que encara no tenim  prou clar quin és l’objecte de la música? Si l’objecte del llenguatge és la comunicació i l’objecte de la música  és  expressar emocions i provocar-les, ¿és  aquest darrer objecte menys important  que l’altre?
Quan estem intentant desenvolupar l’anomenada intel·ligència emocional (2) i les intel·ligències intra i inter personals (3)  ens oblidem de l’enorme influència de la música,  ¿qui ho entén?
És que encara no s’ha vist la utilitat  de la música? o potser sí  que s’ha vist, i  massa, el profit que es pot treure de la no educació musical.?
Ian Cros afirmava “ la música és crucial per al desenvolupament cognitiu dels nens” (cita de Mithen)

Motivada per la lectura de  “ Els neandertals ...de  S. Mithen”  emprenc a continuació  la lectura de “El mundo en el oido ” de Ramón Andrés” (4) i començo  un viatge a l’origen,  a les primeres definicions de música , de la mà d’aquest extraordinari  musicòleg.
I trobo meravelles com aquestes:
“la música és l’art del moviment ordenat”
“ sentir i escoltar és pressentir i pressentir  condueix a pensar”
“ la intel·ligència és abans que res saber sentir i escoltar, és a dir , assimilar”

Això ens porta a valorar la importància de la oïda i de la relació entre
les pintures prehistòriques que es troben  als  punts de més ressonància de les coves,  quan,  fa cent mil anys, en  la foscor  de les cavernes la ressonància, l’amplificació auditiva  de ben segur  provocaven experiències de coneixement, així com les vibracions del cos, els batecs sonors, potser d’un crit, d’un udol, o d’un tro,  també provocaven sensacions i sentiments que van influir decisivament en la nostra evolució com a ésser humans

• Steven Mithen: Los Neandertales cantaban rap.. Barcelona 2007. Editorial Crítica
• Daniel Goleman : La Inteligencia emocional.. Barcelona 1996 . Ed. Kairos
• Howard Gardner : La inteligencia reformulada, Las Inteligencias múltiples en el siglo XXI.,  Barcelona 2003  Ed Paidos Iberica.
• Ramon Andrés  :El mundo en el oido . Barcelona 2008 Ed. Acantilado

 
© Carme Barba, 3 d’abril  de 2008