El compositor polonès Alexander Tansman va compondre el concert per piano l’any 1927. Tansman, pianista i compositor fascinat per la música francesa, va compondre música d’unes quantes pel·lícules. Una d’elles, Flesh and Fantasy, narra tres relats de gran enginy que ens parlen de la bellesa i la mort.

Ahir diumenge, el programa El escarabajo verde, va emetre un documental d’Anna Solana sobre el so natural: pensar el so, construir el so, escoltar el so.

Des del Museu Etnològic de Barcelona, Ramón Andrés, autor del llibre “El mundo en el oído”, ens presenta un dels instruments més remots. José Manuel Berenguer i Carlos Gómez, enregistren sons al Parc de Collserola i a Montjuïc; el luthiers Francesc Sanz, Jordi Pinto, José Ángel Chacón ens mostren l’art de tractar la fusta; des d’ Arsèguel, Artur Blasco, divulgador del patrimoni vocal de Catalunya, ens parla de la tradició oral. Acaba el programa el percussionista, Toni Español, que ens explica la meravellosa descoberta del ritme al ventre de la mare.

El Projecte InNova Música m’ha fet arribar la informació corresponent a la convocatòria del II Concurs Internacional de Creació Musical i Videoart. Per a músics de tots els àmbits que apostin per la innovació i es proposin obrir nous horitzons musicals.

El pedagog Jarbas Novelino Barato ha publicat un comentari a un dels seus blocs, Aprendente, on fa unes propostes molt interessants sobre la música a l’escola.

El professor de Sao Paulo maneja el seu talent musical amb soltesa.

En un article publicat al rotatiu català l’AVUI, Carme Gironès entrevista a Eloi Montañez Miralles, Doctor en biologia i investigador de l’Institut Max Planck.

Copio una de les respostes que m’han cridat l’atenció…

“Aquí hi ha bons científics, però poc finançament. A més, la universitat és molt, massa, endogàmica. Moltes vegades és molt més important a qui coneixes que no pas el que tu has fet, el teu currículum. Hi ha investigadors a l’estranger que no poden tornar perquè la plaça que seria òptima per a ells l’ocupa algú altre que no té tants mèrits però que està molt ben connectat. Aquest és un problema general a tot l’Estat espanyol i a fora és ben conegut. A Alemanya et valoren només pel que has fet i no per qui ets o a qui coneixes”.

Berlín, en l’edició cinematogràfica de la Berlinale d’enguany, aposta per un reconeixement a la riquesa lingüística. El guardó, l’Ós d’Or, ha estat concedit a una pel·lícula (de coproducció catalana), “La teta asustada”, que utilitza el quitxua en moltes de les seves escenes, i ens recorda que algunes cultures ( tot i ser menystingudes) posseeixen la dignitat primera dels éssers humans. Una mirada més a l’escabrosa pràctica de la violació.

Un premi encoratjador.

Jan Steen és l’autor del conegut “autoretrat amb llaüt”. El pintor holandès també va posar èmfasi a la quotidianitat. A més, la seva obra pictòrica està plena d’escenes humorístiques . Aquesta dona que toca la cítara, cordòfon a mig camí entre la guitarra i el llaüt, posseeix una expressió molt suggeridora…

Valentin de Boulogne pintor francès del barroc, destacà pel seu estil clarobscur d’una notable influència de Caravaggio. El Concert es troba al museu francès del Louvre. Interessants les relacions entre el vi i la música i , especialment, aquesta reunió humana a l’entorn d’una taula, cosa molt quotidiana.

El sons són tan fràgils, que fins i tot, quan parlem d’ells, utilitzem onomatopeies.

L’escriptor nord-americà Don DeLillo escriu el seu contrapunt narratiu amb les veus de Glenn Gould, Thomas Bernhardt i Thelonious Monk. Tots tres tocats per la gràcia, pel do del pensament ben construït. Gould i Monk, pianistes, i Bernhardt, escriptor, apareixen en la literatura de DeLillo com gemmes cristallines en un món que té poques complicitats amb l’extravagància.